El nom de les lletres

10 06 2010

És molt recomanable l’article d’Albert Rossich El nom de les lletres, on, amb exemples literaris de tota la història de la llengua, demostra que els noms de les lletres de l’abecedari que adopten els codificadors del català en el segle XX no són pas tots tradicionals, sinó que alguns s’han pres modernament de l’espanyol (per exemple, ema) o del francès (per exemple, ics).

L’estudi de les referències que preceptistes, gramàtics i lexicògrafs han fet tradicionalment al nom de les lletres en català revela la continuïtat d’unes formes que remunten als orígens de l’idioma i que encara són ocasionalment recordades a començament del segle XX […]. Al segle XIX, però, aquests noms són substituïts progressivament pels castellans, de manera que la normativització del català empresa per Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans es va fer, en aquest tema, sobre el desconeixement de la pròpia tradició gramatical.

Els noms tradicionals de les lletres són:

a
be
ce
de
e
ef
ge
hac
i
jota
ca
el
em
en
o
pe
cu
er
es
te
u
ve
ve doble
xeix
i grega
itzeta

Recordem que es pronuncien amb e oberta e, er i itzeta, i amb o oberta, jota i o.  Malgrat la trentena d’anys d’ensenyament oficial de la llengua catalana, encara es fa necessari recordar també que cal pronunciar el nom de la lletra ce com en cent ([s], i no pas [θ]), el de la ge com en gent ([(d)ʒ], i no pas [χ]) i el de la jota com en jove ([(d)ʒ], i no pas [χ]).

Anuncis