Sovint es troben apostrofacions com les següents: saltar-se l’stop, les purgues d’Stalin o la barra de l’stripper. Bé, això és perquè com més insòlita és una grafia més gràcia fa. En realitat, ni hi ha cap raó per a apostrofar l’article la i la preposició de en aquests casos ni ha estat mai permès; s’escriu:
les purgues de Stalin,
la barra de la stripper.
Pel que fa al tractament de l’article el, hi ha divisió d’opinions. Vegem que en diu la gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans:
S’apostrofa l’article masculí singular davant manlleus no normalitzats començats per s seguida de consonant (puix que la s es pronuncia precedida d’una e): l’statu quo. No s’apostrofa, però, l’article femení ni la preposició de (puix que la s recolza en la vocal de l’article o la preposició): la schola cantorum, un repertori de scherzos [i no scherzi ?].
En canvi, la gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dóna llibertat per a apostrofar o no l’article masculí el:
Davant de préstecs no adaptats començats per s seguida de consonant pot no apostrofar-se, considerant la s líquida com una consonant. Això no obstant, també és acceptable apostrofar exclusivament l’article el, considerant que, en este cas concret, la pronunciació habitual introduïx davant de la s una vocal eufònica (que resulta innecessària, però, en el cas de l’article la i la preposició de):
el speaker o l’speaker
la schola cantorum
una sessió de striptease
La sort de tenir més d’una autoritat lingüística és que, quan es contradiuen, tenim llibertat per a triar la solució menys desassenyada, que en aquest cas — contra pronòstic — ens la dóna la gramàtica de l’AVL. Si podem escriure:
un stakhanovista,
un scherzo,
per què no hauríem d’escriure:
el stakhanovista,
el scherzo ?
I si aquesta solució algú la troba insofrible, sempre hi ha el recurs d’utilitzar la forma plena de l’article:
lo stakhanovista,
lo scherzo.
El català difícil 