Sovint es troben apostrofacions com les següents: saltar-se l’stop, les purgues d’Stalin o la barra de l’stripper. Bé, això és perquè com més insòlita és una grafia més gràcia fa. En realitat, ni hi ha cap raó per a apostrofar l’article la i la preposició de en aquests casos ni ha estat mai permès; s’escriu:
les purgues de Stalin,
la barra de la stripper.
Pel que fa al tractament de l’article el, hi ha divisió d’opinions. Vegem que en diu la gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans:
S’apostrofa l’article masculí singular davant manlleus no normalitzats començats per s seguida de consonant (puix que la s es pronuncia precedida d’una e): l’statu quo. No s’apostrofa, però, l’article femení ni la preposició de (puix que la s recolza en la vocal de l’article o la preposició): la schola cantorum, un repertori de scherzos [i no scherzi ?].
En canvi, la gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dóna llibertat per a apostrofar o no l’article masculí el:
Davant de préstecs no adaptats començats per s seguida de consonant pot no apostrofar-se, considerant la s líquida com una consonant. Això no obstant, també és acceptable apostrofar exclusivament l’article el, considerant que, en este cas concret, la pronunciació habitual introduïx davant de la s una vocal eufònica (que resulta innecessària, però, en el cas de l’article la i la preposició de):
el speaker o l’speaker
la schola cantorum
una sessió de striptease
La sort de tenir més d’una autoritat lingüística és que, quan es contradiuen, tenim llibertat per a triar la solució menys desassenyada, que en aquest cas — contra pronòstic — ens la dóna la gramàtica de l’AVL. Si podem escriure:
un stakhanovista,
un scherzo,
per què no hauríem d’escriure:
el stakhanovista,
el scherzo ?
I si aquesta solució algú la troba insofrible, sempre hi ha el recurs d’utilitzar la forma plena de l’article:
lo stakhanovista,
lo scherzo.
El català difícil 
Hola Jep! Acabo de descobrir el teu blog i des d’ara en seré una lectora fidel! (Per cert, si escric alguna cosa malament, t’agrairé molt si em corregeixes).
Tinc una pregunta: de tant en tant sento a parlar de la ‘”s líquida” i tinc curiositat de saber d’on ve aquesta denominació, per què la ‘s’ seguida de consonant es diu líquida?
Hola, Onjo. Moltes gràcies pel teu comentari.
L’adjectiu líquid -a significa “fluid”, i en el camp de la fonètica i la fonologia hi ha qui l’utilitza per a referir-se a fonemes que es pronuncien deixant anar l’aire dels pulmons fluidament, sense obstacles, a diferència d’altres en què se’n barra el pas o es restringeix. De tota manera, no és gaire clar que es pugui dir de la s inicial seguida de consonant.
El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i el de l’Enciclopèdia Catalana només admeten que es pugui aplicar aquest adjectiu « a les consonants laterals i a les ròtiques » (segons el DIEC), a « les consonants l i r que, precedides d’una oclusiva i seguides de vocal, hi formen síl·laba » (és a dir en casos com en pla o en tro, segons el DEC). La gramàtica de l’Institut no empra l’expressió ‘s’ líquida segurament perquè aquest no la considera admissible. Sí que la utilitza, en canvi, la gramàtica de l’Acadèmia: podem inferir, doncs, que aquesta sí que l’admet, però no ho podem confirmar perquè l’únic diccionari que ha publicat per ara és l’ortogràfic.
Un diccionari que sí que recull la possibilitat d’aplicar l’adjectiu líquid -a a la consonant s és l’Alcover-Moll.
Moltes gràcies, Jep!
Vaja, esperava alguna història romàntica, i resulta que ni tan sols és una expressió amb gaire sentit (aplicada a la s). És curiós perquè mai havia sentit dir ‘l’ o ‘r’ líquida, només ‘s’! Fins i tot creia que l’expressió servia per distingir si s’escriu una ‘e’ davant de la ‘s’ o no. Per cert, hi ha alguna paraula pròpiament catalana (o “naturalitzada” de fa temps) que comenci amb s+consonant i no porti una ‘e’ a davant?
Bé, això és el que jo en sé. Si hi ha cap història “romàntica” jo la desconec.
El terme líquid aplicat a laterals i vibrants jo sí que el coneixia; hi ha mètodes de llengües que l’utilitzen per a englobar tant les unes consonants com les altres.
El grup inicial de s + consonant no és patrimonial en català. Era normal en llatí, per això en altres èpoques s’ha usat en l’escriptura en la nostra llengua (p. ex., lo spill), però la normativització moderna l’ha descartat completament.
Una curiositat: el grup inicial llatí sc- + e/i (sceptrum, scientia, scindere, Scipio) s’adapta al català adés com a c- (ceptre, ciència) adés com a esc- (escindir, Escipió), mentre que l’occità modern ha optat per mantenir en inicial el grup llatí (sceptre, sciéncia, scindir, Scipion), contra el tractament de s seguida de qualsevol altra consonant, on l’ús habitual és, com en català, d’afegir una e davant de la s.
Encara una postil·la sobre el grup inicial sc- + e/i. El català i l’occità tenen moltes coses en comú, per l’origen i també perquè la normativització moderna de l’occità ha pres com a model la del català, l’únic dialecte de la llengua d’oc que ha arribat al segle XXI amb alguna garantia de supervivència. I com és que aquestes dues normatives divergeixen en un aspecte tan convencional? Doncs perquè la majoria dels catalans estem sotmesos a Espanya i la majoria dels occitans, a França. Els normativitzadors moderns de la llengua catalana havien introduït un tractament diferenciador en els mots amb aquest grup inicial que només té sentit si es contempla des d’una perspectiva hispanocèntrica: quan l’espanyol suprimeix la s- etimològica també la suprimeix el català i quan l’espanyol afegeix una e epentètica també l’afegeix el català. Evidentment, aquest tractament diferenciador no era assumible per als normativitzadors de la llengua occitana, que no compartien les nostres inclinacions malaltisses, i la solució que hi trobaren fou d’adoptar el criteri del francès, que manté el grup sc- + e/i en inicial.
Bona tarda Josep Enric, a veure, l’observació que vull fer-te és la següent: Veig la tv3, a Catalunya és clar, i he escoltat vàries vegades i repetidament l’ús de la paraula gravació o gravar fent referència a filmar amb una càmera o editar un disc. A mi em sembla que tant gravar com els seus derivats són incorrectes en aquest sentit. Enregistrar és la paraula correcta per definir les anteriors situacions, el terme gravar l’utilitzarem quan ens graven imposts. El més curiós és que tv3 no rectifiqui quan això succeeix, de la mateixa manera que utilitzen la paraula tonto com a catalana i no és així, i no serà perquè no tenim formes de dir-ho. Badoc, ximple, beneit, babau. Salutacions
Hola, Dani. El diccionari normatiu, que és el de l’Institut d’Estudis Catalans, admet gravar en aquest sentit com a forma secundària i remet a enregistrar, que és la forma principal; és a dir que de les dues opcions possibles, enregistrar és la preferible.
Quant al que dius del model de llengua de la Televisió Catalana, passa en general en tots els mitjans de divulgació en la nostra llengua i a les institucions valencianes que el model lingüístic que apliquen divergeix del que proposa l’Institut. Veges, per exemple, la quarta accepció de gravar que dóna el Diccionari valencià online, diccionari perpetrat per mercenaris a sou de la Generalitat valenciana:
D’altra part, l’entrada enregistrar remet a registrar, que al seu torn remet a gravar; és a dir que s’inverteix l’ordre de preferències del diccionari de l’Institut. Aquest diccionari “valencià” en línia es basa en la normativa que segueix el programa de traducció i correcció SALT, que té la virtut de predir la normativa que fixarà l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
I dius que els de la TV3 diuen tonto? I gilipollas. I joder.