Nadal o Nadals?

25 12 2010

En origen, la paraula Nadal designava un sol dia (dies natalis Solis ‘el dia natal del Sol’), però tradicionalment s’ha aplicat també al temps immediat a aquesta festa; això ha originat fórmules de precisió com les usuals al País Valencià de primer dia de Nadal, segon dia de Nadal i tercer dia de Nadal. Avui en dia alguns fins i tot l’estenen a tot el període de vacances escolars. Aquesta multiplicitat en la designació ha motivat que algú, amb la competència lingüística molt interferida per l’espanyol, usi el plural per precisar que es vol referir a més d’un dia (Enguany encara no sé què faré *pels Nadals).

Normalment el context ja aclareix la possible ambigüitat:

El dinar de Nadal (és a dir el del [primer] dia de Nadal).
Aquest Nadal el passarem a París, des del 24 de desembre fins al dia de Reis.
El primer dia de Nadal vàrem dinar a cals pares i el segon, a cals sogres.

L’oració Enguany encara no sé què faré per Nadal s’entén perfectament que es refereix a les festes de Nadal; si ens volguéssim referir a un sol dia diríem: Enguany encara no sé què faré el [primer] dia de Nadal. Més exemples d’usos aberrants:

Quan arriben *els Nadals em torno bleda: és que aquestes festes tan entranyables m’entendreixen. > Quan arriba Nadal (ja s’entén que es refereix a aquestes festes).
M’agrada passar *els Nadals a l’estranger, preferiblement en un país islàmic. > M’agrada passar les festes de Nadal
*Felicitar a algú els Nadals. > Desitjar a algú bon Nadal (o Felicitar-lo per Nadal).

En conclusió, si dubtem que el simple Nadal pugui ésser ambigu, precisem-lo amb el dia de Nadal o les festes de Nadal, segons els casos; i reservem el plural per als usos que li corresponen:

Vàrem passar tres nadals empresonats (és a dir, el Nadal de tres anys diferents).

Anuncis




Casc antic o nucli antic?

8 12 2010
Casc antic

Casc antic

El significat bàsic del mot casc és ‘peça que cobreix i defensa el cap’. D’aquest sentit en deriven per metonímia altres accepcions; per això podem parlar del casc d’un capell (= copa, per la forma i la funció), el casc d’un cavall (= peülla, per la duresa de la part exterior), el casc d’un refresc (= recipient, per la soliditat del continent). El nostre casc, però, pateix la influència del casco espanyol, que té algunes accepcions que no són admeses en català. El sentit genèric dels usos incorrectes de casc és el que fa referència al ‘cos principal d’una cosa, sense accessoris’:

El casco de una nave és el buc d’una nau.
El casco de una casa és el buc o la carcassa d’una casa.
El casco urbano és el nucli urbà.
El casco antiguo és el barri antic (o vell), la part vella (o antiga) de la ciutat, el nucli antic (o vell) de la ciutat.

I si algú és poc dotat per a les distincions semàntiques, li recordem que el nostre llenguatge guanyarà en precisió si ens proposem evitar el mot casc sempre que sigui possible.