En realitat, totes dues fórmules de salutació són calcs sense tradició. La penetració del castellanisme tarda pareix que és antiga, i sens dubte es va veure afavorida per l’existència prèvia de l’expressió hora tarda, però la necessitat — sentida principalment en el món del periodisme — d’una fórmula de salutació per a reemplaçar el tradicional i catalaníssim bon dia! a partir de migdia només ha nascut molt recentment per influència de la llengua espanyola. Aquesta disposa de tres fórmules de salutació que distribueix segons tres parts del dia: buenos dias per a abans de migdia, buenas tardes per a després de migdia i buenas noches per a després de la posta del sol; totes tres valen tant per a la trobada com per al comiat.
L’expressió buenas tardes es va introduir primerament tal qual, però posteriorment fou sotmesa a una superficial descastellanització per fases. El primer pas fou la simple traducció *bones tardes, però aqueix plural — totalment estrany a la llengua — encara desentonava; llavors algú va engendrar el *bona tarda; finalment, a València, on no havia penetrat el castellanisme tarde, varen “valencianitzar” el *bona tarda en *bona vesprada. La divulgació d’aquests nyaps començà amb les primeres emissions de ràdio en català durant el tardofranquisme, i sobretot amb la irrupció de la televisió.
El diccionari d’Alcover-Moll, s. v. tarda, ens ofereix una nota sobre aquesta qüestió:
Etim.: pres del cast. tarde, mat. sign., probablement en el segle XVI o a finals del XV. La prova principal d’aquest origen castellà és que en català occidental es pronuncia tarde, amb e tancada (i fins tardi), en lloc de pronunciar-se tarda com es pronunciaria si la paraula fos autènticament catalana (en el qual cas seria una substantivació de l’adjectiu tarda en la locució hora tarda). També és indici de castellanisme el fet que tarda no es digui a Mallorca ni a Menorca, on el mot corresponent és capvespre o horabaixa, ni a València, on es diu vesprada. El mot queda reduït, en el llenguatge parlat, a les comarques del Principat (català oriental i occidental), a l’illa d’Eivissa i a l’Alguer de Sardenya (on també deu esser entrat per conducte del castellà). La salutació bones tardes, amb la forma de plural, s’usa pertot, i també indica la procedència castellana, en oposició amb bon dia i bona nit que tenen la forma de singular mentres que el castellà té les tres salutacions pluralitzades (buenos días, buenas tardes, buenas noches). Aquests últims temps s’ha fet alguna campanya per substituir el bones tardes per bona tarda, en evitació del castellanisme; però el castellanisme existeix tant si es diu bones tardes com bona tarda, perquè la mateixa paraula tarda ja és d’origen castellà, i per tant, no sembla que valgui la pena de forçar les coses dient bona tarda contra l’ús arrelat de bones tardes.
Encara que el castellanisme tarda s’introduís en el seu moment a l’Alguer, no és probable que ningú hi hagi mai sentit necessitat d’un *bona tarda. També en la mateixa línia que la nota de més amunt — sense defensar, però, la fórmula *bones tardes — s’expressava Gabriel Bibiloni:
La fórmula per a saludar bones tardes, amb un plural que fa indiscutible el seu caràcter foraster, va entrar al sud dels Pirineus, tant en aquelles àrees on es troba el castellanisme tarda com en aquelles altres en què és inusitat. Perquè, digui el que digui Coromines, tarda és un castellanisme, com ho prova el fet que en català occidental és tarde. La grafia amb a final no és més que un procediment de camuflatge ortogràfic.
Aquest camuflatge ortogràfic és un recurs freqüent per a donar-nos garsa per perdiu (cf. tarda amb efa, ela, ema, ena, erra, essa).
Els diccionaris “oficials” de “valencià”, és a dir aquells en què es nota la mà de la Conselleria anomenada de Cultura — aneu a saber per què — de la Generalitat anomenada valenciana — aneu a saber per què — són mers plagis del diccionari de l’Enciclopèdia Catalana en els quals han estat reemplaçades les “catalanades” per expressions genuïnament “valencianes”. Amb caràcter general, es considera catalanada qualsevol paraula o expressió que no sigui pròpia del vocabulari de cada dia de la sogra de Josep Lacreu, de la de Toni Mollà o de qualsevol reverible sogra digna de representar la “genuïtat” més valenciana: hom desapareix a favor de es; llur, de seu; tarda, de vesprada; &c. Així és com ha arribat l’expressió *bona vesprada! al diccionari “valencià online”.
L’estat de coses instaurat en els mitjans de divulgació a la primeria d’aquest segle feia dir a Gabriel Bibiloni el 2005: « Bona tarda/bona vesprada/bones tardes són […] un perfecte símbol de la funesta tripartició lingüística del país i del fracàs en la construcció d’una llengua nacional. » Contra aquella tripartició, ell proposava:
La Universitat de les Illes Balears just ara ha elaborat un llibre d’estil per als mitjans de comunicació de les Illes, on es formula una proposta que, sens dubte, és la millor, la més genuïna, la que supera la fragmentació i la que tots els partidaris de la llengua comuna hauríem de voler per a tot el país (prou que m’he escarrassat a defensar-la). La proposta és d’utilitzar bon dia fins a l’arribada del vespre, i després passar a la parella bon vespre/bona nit (arribada/comiat). És a dir allò que fan la majoria de llengües europees.
Aquest ús, de fet, és el tradicional en la nostra llengua i també en quasi tots els altres parlars romànics. Pensem que fins no fa gaire els catalans — i els altres pobles llatins, per descomptat — érem un poble agrari: tothom treballava al camp. En aquell món era el sol el que marcava els horaris; no hi havia torns. La jornada de treball començava a l’eixida del sol i acabava quan es ponia. I durant la jornada laboral la salutació era bon dia! Després de la jornada de treball, hom disposava d’una fórmula per a la trobada (bon vespre!) i una altra per al comiat (bona nit!). La industrialització, la llum elèctrica i altres innovacions del progrés ens han alliberat de l’horari solar; això justifica les següents precisions de Bibiloni:
Bon vespre es diu sempre en arribar, com a salutació d’entrada, sigui l’hora que sigui, encara que el rellotge marqui les 4 de la matinada (circumstància ara bastant normal, sobretot per als joves; abans només s’esdevenia a les vetles dels morts i poca cosa més). I bona nit, només quan un se’n va, sigui també l’hora que sigui.
Que bona nit! és solament fórmula de comiat ho testimonien moltes frases fetes i tots els diccionaris. Per citar-ne un, tornem a l’Alcover-Moll, s. v. nit:
La fórmula bona nit, seguida d’una altra paraula, serveix també per a indicar la desaparició o pèrdua de la cosa que la dita paraula indica, i equival al castellà adiós, v. gr.: El dia que Catalunya arribàs a perdre sa llengua, bona nit personalitat!, Obrador Arq. lit. 59. Finalment s’empra la locució bona nit i algun altre mot o frase per a indicar humorísticament la pèrdua total d’una cosa o la consumació d’un fet que ja no té remei possible, v. gr.: «Bona nit dotze hores!» (Empordà, Garrotxa); «Bona nit viola!» (or.); «Bona nit caragol!»«Bona nit pastora!» o «Bona nit si et colgues!» (Mall.); «Bona nit Catalina!» (Men).
Ja havem dit que el nostre sistema és compartit per la majoria de llengües romàniques, però això no vol pas dir que sigui universal. Llegim la reflexió que sobre aquesta qüestió fa Eugeni S. Reig:
Hi han altres llengües en les quals es desitja a l’interlocutor que tinga un bon dia (portugués bom dia, francés bon jour, italià buon giorno) però n’hi han d’altres en els quals, de matí, se li desitja simplement que tinga un bon matí (anglés good morning, alemany guten Morgen). És a dir, hi han idiomes en el quals, quan comença el dia, es desitja a l’interlocutor que tot el que resta de dia siga bo per a ell, i, a mida que avança el dia s’empren altres salutacions específiques que s’usen a partir de la vesprada, del capvespre o de la nit, segons llengües, mentres que hi han altres idiomes que dividixen el dia en compartiments (matí, migdia, vesprada, capvespre, nit) i usen salutacions específiques per a cada part o per a determinades parts, segons llengües.
Cap sistema és millor de cap altre i no n’hi ha cap que siga més lògic, més racional, més intel·ligent, més adequat, més eficaç o més bo. Però cada idioma té el seu sistema i cada llengua ha d’emprar el que l’enginy del poble que la parla ha creat. Tan postís, extravagant i poc digne és que els valencians diguem bona vesprada, que correspon a la mentalitat dels castellanoparlants, com ho seria si diguérem bon matí, com fan els anglòfons. Seria bo que no ens encabotàrem emprant salutacions estranyes i que usàrem només les que s’adiuen amb la idiosincràsia del nostre poble.
En resum, bon dia! durant tot lo dia i, després de la posta de sol, bon vespre! a la trobada i bona nit! al comiat.
El català difícil 