Cal apostrofar davant de ‘s’ seguida de consonant?

10 07 2010

Sovint es troben apostrofacions com les següents: saltar-se l’stop, les purgues d’Stalin o la barra de l’stripper. Bé, això és perquè com més insòlita és una grafia més gràcia fa. En realitat, ni hi ha cap raó per a apostrofar l’article la i la preposició de en aquests casos ni ha estat mai permès; s’escriu:

les purgues de Stalin,
la barra de la stripper.

Pel que fa al tractament de l’article el, hi ha divisió d’opinions. Vegem que en diu la gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans:

S’apostrofa l’article masculí singular davant manlleus no normalitzats començats per s seguida de consonant (puix que la s es pronuncia precedida d’una e): l’statu quo. No s’apostrofa, però, l’article femení ni la preposició de (puix que la s recolza en la vocal de l’article o la preposició): la schola cantorum, un repertori de scherzos [i no scherzi ?].

En canvi, la gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dóna llibertat per a apostrofar o no l’article masculí el:

Davant de préstecs no adaptats començats per s seguida de consonant pot no apostrofar-se, considerant la s líquida com una consonant. Això no obstant, també és acceptable apostrofar exclusivament l’article el, considerant que, en este cas concret, la pronunciació habitual introduïx davant de la s una vocal eufònica (que resulta innecessària, però, en el cas de l’article la i la preposició de):

    • el speaker o l’speaker
      la schola cantorum
      una sessió de striptease

La sort de tenir més d’una autoritat lingüística és que, quan es contradiuen, tenim llibertat per a triar la solució menys desassenyada, que en aquest cas — contra pronòstic — ens la dóna la gramàtica de l’AVL. Si podem escriure:

un stakhanovista,
un scherzo,

per què no hauríem d’escriure:

el stakhanovista,
el scherzo ?

I si aquesta solució algú la troba insofrible, sempre hi ha el recurs d’utilitzar la forma plena de l’article:

lo stakhanovista,
lo scherzo.





El nom de les lletres

10 06 2010

És molt recomanable l’article d’Albert Rossich El nom de les lletres, on, amb exemples literaris de tota la història de la llengua, demostra que els noms de les lletres de l’abecedari que adopten els codificadors del català en el segle XX no són pas tots tradicionals, sinó que alguns s’han pres modernament de l’espanyol (per exemple, ema) o del francès (per exemple, ics).

L’estudi de les referències que preceptistes, gramàtics i lexicògrafs han fet tradicionalment al nom de les lletres en català revela la continuïtat d’unes formes que remunten als orígens de l’idioma i que encara són ocasionalment recordades a començament del segle XX […]. Al segle XIX, però, aquests noms són substituïts progressivament pels castellans, de manera que la normativització del català empresa per Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans es va fer, en aquest tema, sobre el desconeixement de la pròpia tradició gramatical.

Els noms tradicionals de les lletres són:

a
be
ce
de
e
ef
ge
hac
i
jota
ca
el
em
en
o
pe
cu
er
es
te
u
ve
ve doble
xeix
i grega
itzeta

Recordem que es pronuncien amb e oberta e, er i itzeta, i amb o oberta, jota i o.  Malgrat la trentena d’anys d’ensenyament oficial de la llengua catalana, encara es fa necessari recordar també que cal pronunciar el nom de la lletra ce com en cent ([s], i no pas [θ]), el de la ge com en gent ([(d)ʒ], i no pas [χ]) i el de la jota com en jove ([(d)ʒ], i no pas [χ]).





Cal accentuar les majúscules?

7 05 2010

L’estesa creença que afirma que les lletres majúscules no s’accentuen és un mite que no té cap fonament real: tant si un text es compon en majúscules com en minúscules, en cursiva com en redona, en caràcters grassos com en versaletes, regeixen les mateixes normes per a l’accent gràfic. Les recordarem. Amb vista a l’accentuació gràfica, els polisíl·labs es classifiquen en tres grups segons la posició de la síl·laba tònica: aguts (els accentuats en l’última síl·laba), plans (els accentuats en la penúltima) i esdrúixols (els accentuats en l’antepenúltima). S’escriuen amb accent:

  1. tots els mots esdrúixols (dòmino, contínua, potència, sol·lícita);
  2. els mots plans que no terminin en vocal, en vocal seguida de -s, en -en o en -in (domino, continua, potencia, sol·licita; màstec, trànsit);
  3. els mots aguts terminats en vocal, en vocal seguida de -s, en -en o en -in (dominó, continuà, potencià, sol·licità; mastec, transit).

Recordem que les is i les us dels diftongs decreixents no es consideren vocals a l’efecte de l’accentuació: una vocal és centre de síl·laba; així no s’accentuen els mots aguts amb un diftong en l’última síl·laba (canteu, samurai), sinó els plans (vàreu, tròlei).

L’accent agut (´) va sobre vocals tancades (e, o, i, u) i el greu (`) sobre obertes (a, e, o).

En general, els monosíl·labs s’escriuen sense accent, però s’utilitza l’accent gràfic per a distingir per escrit dos mots que en la llengua oral tenen pronúncies diferents; així accentuem certs monosíl·labs com món ‘la terra’ o ‘terminació del braç’, per diferenciar-los dels àtons mon ‘el meu’ i ma ‘la mia/meua/meva’. Paral·lelament, s’empra el mateix recurs per a distingir en l’escriptura dos monosíl·labs tònics o dos bisíl·labs que en la pronúncia es diferencien pel timbre de la vocal; així distingim, per exemple, la forma verbal fóra [forɐ] de l’adverbi fora [fɔrɐ].

En resum, en català l’accent té una doble funció:

  1. marcar la síl·laba tònica del mot, i
  2. indicar el timbre de la vocal.

Finalment, cal recordar que en els mots composts es manté l’accent escrit dels components: adéu-siau, còmodament, pèl-ras, &c.

Com que aquesta normativa fabriana pot interferir amb altres normatives aplicades a altres llengües amb què la catalana conviu en el territori on és pròpia, la compararem amb altres dues normatives que tenen caràcter oficial en una part considerable del nostre país. La normativa que s’aplica al llenguadocià i al gascó, que inclou l’aranès, és bàsicament la mateixa que hem explicat; la diferència principal és que s’inverteixen les funcions de l’accent: mentre que en català la funció principal de l’accent gràfic és marcar la síl·laba tònica, en occità ho és indicar el timbre de la vocal; per tant, s’accentuen totes les es i les os obertes (bèl, castèl, còs, mièg, mòstra, sòu, tèbi). Això vol dir que l’accentuació dels monosíl·labs no és un fet excepcional, com en català; i, en la funció diacrítica, sovint s’inverteix l’elecció del terme marcat, ja que la norma catalana prefereix marcar la vocal tancada (cf. en llenguadocià jòc/joc, en català joc/jóc).

Una altra particularitat afecta la regla d’accentuació de mots plans i aguts terminats per -n. No s’accentuen els plans quan es tracta de terceres persones del plural dels verbs (parlan), sinó els aguts (parlaràn); en canvi, fora de la morfologia verbal no porten accent els aguts terminats per -n (camin).

Un darrer apunt sobre el llenguadocià i el gascó. Són possibles les mateixes combinacions dels dos accents, agut i greu, amb les cinc vocals que hem assenyalat per al català, però demés també és possible la lletra a amb accent agut (á), que indica que es pronuncia [o].

Pel que fa a la normativa aplicada a l’espanyol, abans anomenat castellà, cal saber que de les dues funcions que hem esmentat per a les llengües d’oc, només en val una, ja que solament té cinc vocals. Innecessària la marca del timbre, hom usa l’accent agut sobre totes les vocals. Ara bé, l’accent té encomanada en espanyol una funció que les llengües d’oc atribueixen al trema o dièresi: indicar que una i o una u no forma diftong amb la vocal veïna (per exemple, vaina, però bilbaína; cf. en català beina, però veïna).

Quant a les terminacions que determinen l’accentuació de mots plans i aguts, l’expressió és més simple que en català (terminacions en vocal, -n o -s), però això implica algunes diferències amb relació a la norma que apliquem en català: per exemple, cantarán o algún s’accentuen (cf. en la nostra llengua, cantaran i algun, sense accent), i també samuráis (cf. en català samurais).

Però allò que més pot desorientar és el que hom considera diftong. En espanyol es considera diftong tota vocal tancada (i o u) en contacte amb qualsevol vocal; per tant, no s’accentuen els monosíl·labs com fue o dio, però cal marcar amb un accent la i o la u centre de síl·laba seguida de vocal (día, rúa). Paral·lelament, no es consideren esdrúixols sinó plans mots com potencia o continua (en català potència i contínua), i per tant quan la i o la u sigui tònica caldrà posar-li accent (encía, continúa). Demés la hac no val a l’hora de marcar el canvi de síl·laba; així cal accentuar totes les is i les us tòniques precedides o seguides d’hac intercalada (mohíno, búho). Amb vista a l’accentuació gràfica, es consideren vocals tots els formants de diftongs i triftongs, així cal accentuar els mots aguts amb algun d’aquests en la síl·laba tònica (p. ex. samurái, interviú; cf. en català samurai, interviu).