Desvelar o desvetllar?

21 09 2010

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, que sí que dóna entrada al verb velar tant en el sentit literal (‘cobrir amb un vel’) com en el figurat (‘enfosquir la claredat, l’esclat, la sonoritat, [d’alguna cosa]’), encara no en recull el derivat desvelar. Aquest és un verb de creació recent i alguns el qüestionen. Contràriament, el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana i l’Alcover-Moll donen entrada a aquest verb i li atorguen un sentit literal (‘llevar el vel, descobrir [una cosa coberta amb un vel]’) i un de figurat (‘descobrir, revelar, quelcom que estava amagat’). També el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià recull aquest verb.

En llengua espanyola — abans anomenada castellana —, també hi ha un verb desvelar, però en l’espanyol de la Península té dos significats molt diferents: d’una banda, té les accepcions que els esmentats diccionaris donen al català desvelar, però d’altra, també té les de desvetllar o desvetlar. Els parlars hispànics d’Amèrica, en canvi, usen desvelar només en el segon sentit; per al primer usen develar. El nostre desvetllar o desvetlar, usat transitivament — ço és amb un complement directe — vol dir ‘llevar la son (a algú)’; usat reflexivament, ‘perdre la son’; també es pot usar figuradament amb el significat de ‘suscitar’ en algú un sentiment o una emoció, o d’‘estimular’ una facultat de l’ànima.

Per influència de la doble significació de desvelar en l’espanyol peninsular, algunes persones confonen en català desvelar i desvetllar. Vegem alguns exemples d’ús confós:

*Els estudis segueixen sense desvetllar el misteri del somriure de La Gioconda. (Diari de Girona)
*Montilla ha desvetllat que les eleccions serien un diumenge, però no ha concretat la data. (Regió 7)
*Joan Sella desvetlla Els misteris de la nena de la clavellina. (Diario Sitges)

No és possible desvetllar coses inanimades com ara informacions; només podem desvetllar persones o animals. Exemples correctes:

Tenia son i he pres una tassa de cafè perquè em desvetllés.
Quan agafo el son no hi ha res que em desvetlli.
T’he despertat, però no t’has desvetllat pas: al cap d’un moment ja tornaves a dormir.
Es desvetlla així que es desperta.

El verb desvetllar, però, també es pot aplicar, en sentit figurat, a sentiments, emocions o facultats de l’ànima:

Aquell llibre va desvetllar un interès inesperat.
Quan era adolescent se li va desvetllar una imaginació portentosa.
Desvetllar la intel·ligència.

Però referit a una cosa amagada que es fa conèixer, usarem revelar o desvelar:

Desvelar un complot, un secret, un misteri.





Bona tarda o bona vesprada?

8 08 2010

En realitat, totes dues fórmules de salutació són calcs sense tradició. La penetració del castellanisme tarda pareix que és antiga, i sens dubte es va veure afavorida per l’existència prèvia de l’expressió hora tarda, però la necessitat — sentida principalment en el món del periodisme — d’una fórmula de salutació per a reemplaçar el tradicional i catalaníssim bon dia! a partir de migdia només ha nascut molt recentment per influència de la llengua espanyola. Aquesta disposa de tres fórmules de salutació que distribueix segons tres parts del dia: buenos dias per a abans de migdia, buenas tardes per a després de migdia i buenas noches per a després de la posta del sol; totes tres valen tant per a la trobada com per al comiat.

L’expressió buenas tardes es va introduir primerament tal qual, però posteriorment fou sotmesa a una superficial descastellanització per fases. El primer pas fou la simple traducció *bones tardes, però aqueix plural — totalment estrany a la llengua — encara desentonava; llavors algú va engendrar el *bona tarda; finalment, a València, on no havia penetrat el castellanisme tarde, varen “valencianitzar” el *bona tarda en *bona vesprada. La divulgació d’aquests nyaps començà amb les primeres emissions de ràdio en català durant el tardofranquisme, i sobretot amb la irrupció de la televisió.

El diccionari d’Alcover-Moll, s. v. tarda, ens ofereix una nota sobre aquesta qüestió:

Etim.: pres del cast. tarde, mat. sign., probablement en el segle XVI o a finals del XV. La prova principal d’aquest origen castellà és que en català occidental es pronuncia tarde, amb e tancada (i fins tardi), en lloc de pronunciar-se tarda com es pronunciaria si la paraula fos autènticament catalana (en el qual cas seria una substantivació de l’adjectiu tarda en la locució hora tarda). També és indici de castellanisme el fet que tarda no es digui a Mallorca ni a Menorca, on el mot corresponent és capvespre o horabaixa, ni a València, on es diu vesprada. El mot queda reduït, en el llenguatge parlat, a les comarques del Principat (català oriental i occidental), a l’illa d’Eivissa i a l’Alguer de Sardenya (on també deu esser entrat per conducte del castellà). La salutació bones tardes, amb la forma de plural, s’usa pertot, i també indica la procedència castellana, en oposició amb bon dia i bona nit que tenen la forma de singular mentres que el castellà té les tres salutacions pluralitzades (buenos días, buenas tardes, buenas noches). Aquests últims temps s’ha fet alguna campanya per substituir el bones tardes per bona tarda, en evitació del castellanisme; però el castellanisme existeix tant si es diu bones tardes com bona tarda, perquè la mateixa paraula tarda ja és d’origen castellà, i per tant, no sembla que valgui la pena de forçar les coses dient bona tarda contra l’ús arrelat de bones tardes.

Encara que el castellanisme tarda s’introduís en el seu moment a l’Alguer, no és probable que ningú hi hagi mai sentit necessitat d’un *bona tarda. També en la mateixa línia que la nota de més amunt — sense defensar, però, la fórmula *bones tardes — s’expressava Gabriel Bibiloni:

La fórmula per a saludar bones tardes, amb un plural que fa indiscutible el seu caràcter foraster, va entrar al sud dels Pirineus, tant en aquelles àrees on es troba el castellanisme tarda com en aquelles altres en què és inusitat. Perquè, digui el que digui Coromines, tarda és un castellanisme, com ho prova el fet que en català occidental és tarde. La grafia amb a final no és més que un procediment de camuflatge ortogràfic.

Aquest camuflatge ortogràfic és un recurs freqüent per a donar-nos garsa per perdiu (cf. tarda amb efa, ela, ema, ena, erra, essa).

Els diccionaris “oficials” de “valencià”, és a dir aquells en què es nota la mà de la Conselleria anomenada de Cultura — aneu a saber per què — de la Generalitat anomenada valenciana — aneu a saber per què — són mers plagis del diccionari de l’Enciclopèdia Catalana en els quals han estat reemplaçades les “catalanades” per expressions genuïnament “valencianes”. Amb caràcter general, es considera catalanada qualsevol paraula o expressió que no sigui pròpia del vocabulari de cada dia de la sogra de Josep Lacreu, de la de Toni Mollà o de qualsevol reverible sogra digna de representar la “genuïtat” més valenciana: hom desapareix a favor de es; llur, de seu; tarda, de vesprada; &c. Així és com ha arribat l’expressió *bona vesprada! al diccionari “valencià online”.

L’estat de coses instaurat en els mitjans de divulgació a la primeria d’aquest segle feia dir a Gabriel Bibiloni el 2005: « Bona tarda/bona vesprada/bones tardes són […] un perfecte símbol de la funesta tripartició lingüística del país i del fracàs en la construcció d’una llengua nacional. » Contra aquella tripartició, ell proposava:

La Universitat de les Illes Balears just ara ha elaborat un llibre d’estil per als mitjans de comunicació de les Illes, on es formula una proposta que, sens dubte, és la millor, la més genuïna, la que supera la fragmentació i la que tots els partidaris de la llengua comuna hauríem de voler per a tot el país (prou que m’he escarrassat a defensar-la). La proposta és d’utilitzar bon dia fins a l’arribada del vespre, i després passar a la parella bon vespre/bona nit (arribada/comiat). És a dir allò que fan la majoria de llengües europees.

Aquest ús, de fet, és el tradicional en la nostra llengua i també en quasi tots els altres parlars romànics. Pensem que fins no fa gaire els catalans — i els altres pobles llatins, per descomptat — érem un poble agrari: tothom treballava al camp. En aquell món era el sol el que marcava els horaris; no hi havia torns. La jornada de treball començava a l’eixida del sol i acabava quan es ponia. I durant la jornada laboral la salutació era bon dia! Després de la jornada de treball, hom disposava d’una fórmula per a la trobada (bon vespre!) i una altra per al comiat (bona nit!). La industrialització, la llum elèctrica i altres innovacions del progrés ens han alliberat de l’horari solar; això justifica les següents precisions de Bibiloni:

Bon vespre es diu sempre en arribar, com a salutació d’entrada, sigui l’hora que sigui, encara que el rellotge marqui les 4 de la matinada (circumstància ara bastant normal, sobretot per als joves; abans només s’esdevenia a les vetles dels morts i poca cosa més). I bona nit, només quan un se’n va, sigui també l’hora que sigui.

Que bona nit! és solament fórmula de comiat ho testimonien moltes frases fetes i tots els diccionaris. Per citar-ne un, tornem a l’Alcover-Moll, s. v. nit:

La fórmula bona nit, seguida d’una altra paraula, serveix també per a indicar la desaparició o pèrdua de la cosa que la dita paraula indica, i equival al castellà adiós, v. gr.: El dia que Catalunya arribàs a perdre sa llengua, bona nit personalitat!, Obrador Arq. lit. 59. Finalment s’empra la locució bona nit i algun altre mot o frase per a indicar humorísticament la pèrdua total d’una cosa o la consumació d’un fet que ja no té remei possible, v. gr.: «Bona nit dotze hores!» (Empordà, Garrotxa); «Bona nit viola!» (or.); «Bona nit caragol!»«Bona nit pastora!» o «Bona nit si et colgues!» (Mall.); «Bona nit Catalina!» (Men).

Ja havem dit que el nostre sistema és compartit per la majoria de llengües romàniques, però això no vol pas dir que sigui universal. Llegim la reflexió que sobre aquesta qüestió fa Eugeni S. Reig:

Hi han altres llengües en les quals es desitja a l’interlocutor que tinga un bon dia (portugués bom dia, francés bon jour, italià buon giorno) però n’hi han d’altres en els quals, de matí, se li desitja simplement que tinga un bon matí (anglés good morning, alemany guten Morgen). És a dir, hi han idiomes en el quals, quan comença el dia, es desitja a l’interlocutor que tot el que resta de dia siga bo per a ell, i, a mida que avança el dia s’empren altres salutacions específiques que s’usen a partir de la vesprada, del capvespre o de la nit, segons llengües, mentres que hi han altres idiomes que dividixen el dia en compartiments (matí, migdia, vesprada, capvespre, nit) i usen salutacions específiques per a cada part o per a determinades parts, segons llengües.

Cap sistema és millor de cap altre i no n’hi ha cap que siga més lògic, més racional, més intel·ligent, més adequat, més eficaç o més bo. Però cada idioma té el seu sistema i cada llengua ha d’emprar el que l’enginy del poble que la parla ha creat. Tan postís, extravagant i poc digne és que els valencians diguem bona vesprada, que correspon a la mentalitat dels castellanoparlants, com ho seria si diguérem bon matí, com fan els anglòfons. Seria bo que no ens encabotàrem emprant salutacions estranyes i que usàrem només les que s’adiuen amb la idiosincràsia del nostre poble.

En resum, bon dia! durant tot lo dia i, després de la posta de sol, bon vespre! a la trobada i bona nit! al comiat.





Cal apostrofar davant de ‘s’ seguida de consonant?

10 07 2010

Sovint es troben apostrofacions com les següents: saltar-se l’stop, les purgues d’Stalin o la barra de l’stripper. Bé, això és perquè com més insòlita és una grafia més gràcia fa. En realitat, ni hi ha cap raó per a apostrofar l’article la i la preposició de en aquests casos ni ha estat mai permès; s’escriu:

les purgues de Stalin,
la barra de la stripper.

Pel que fa al tractament de l’article el, hi ha divisió d’opinions. Vegem que en diu la gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans:

S’apostrofa l’article masculí singular davant manlleus no normalitzats començats per s seguida de consonant (puix que la s es pronuncia precedida d’una e): l’statu quo. No s’apostrofa, però, l’article femení ni la preposició de (puix que la s recolza en la vocal de l’article o la preposició): la schola cantorum, un repertori de scherzos [i no scherzi ?].

En canvi, la gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dóna llibertat per a apostrofar o no l’article masculí el:

Davant de préstecs no adaptats començats per s seguida de consonant pot no apostrofar-se, considerant la s líquida com una consonant. Això no obstant, també és acceptable apostrofar exclusivament l’article el, considerant que, en este cas concret, la pronunciació habitual introduïx davant de la s una vocal eufònica (que resulta innecessària, però, en el cas de l’article la i la preposició de):

    • el speaker o l’speaker
      la schola cantorum
      una sessió de striptease

La sort de tenir més d’una autoritat lingüística és que, quan es contradiuen, tenim llibertat per a triar la solució menys desassenyada, que en aquest cas — contra pronòstic — ens la dóna la gramàtica de l’AVL. Si podem escriure:

un stakhanovista,
un scherzo,

per què no hauríem d’escriure:

el stakhanovista,
el scherzo ?

I si aquesta solució algú la troba insofrible, sempre hi ha el recurs d’utilitzar la forma plena de l’article:

lo stakhanovista,
lo scherzo.





El nom de les lletres

10 06 2010

És molt recomanable l’article d’Albert Rossich El nom de les lletres, on, amb exemples literaris de tota la història de la llengua, demostra que els noms de les lletres de l’abecedari que adopten els codificadors del català en el segle XX no són pas tots tradicionals, sinó que alguns s’han pres modernament de l’espanyol (per exemple, ema) o del francès (per exemple, ics).

L’estudi de les referències que preceptistes, gramàtics i lexicògrafs han fet tradicionalment al nom de les lletres en català revela la continuïtat d’unes formes que remunten als orígens de l’idioma i que encara són ocasionalment recordades a començament del segle XX […]. Al segle XIX, però, aquests noms són substituïts progressivament pels castellans, de manera que la normativització del català empresa per Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans es va fer, en aquest tema, sobre el desconeixement de la pròpia tradició gramatical.

Els noms tradicionals de les lletres són:

a
be
ce
de
e
ef
ge
hac
i
jota
ca
el
em
en
o
pe
cu
er
es
te
u
ve
ve doble
xeix
i grega
itzeta

Recordem que es pronuncien amb e oberta e, er i itzeta, i amb o oberta, jota i o.  Malgrat la trentena d’anys d’ensenyament oficial de la llengua catalana, encara es fa necessari recordar també que cal pronunciar el nom de la lletra ce com en cent ([s], i no pas [θ]), el de la ge com en gent ([(d)ʒ], i no pas [χ]) i el de la jota com en jove ([(d)ʒ], i no pas [χ]).





Cal accentuar les majúscules?

7 05 2010

L’estesa creença que afirma que les lletres majúscules no s’accentuen és un mite que no té cap fonament real: tant si un text es compon en majúscules com en minúscules, en cursiva com en redona, en caràcters grassos com en versaletes, regeixen les mateixes normes per a l’accent gràfic. Les recordarem. Amb vista a l’accentuació gràfica, els polisíl·labs es classifiquen en tres grups segons la posició de la síl·laba tònica: aguts (els accentuats en l’última síl·laba), plans (els accentuats en la penúltima) i esdrúixols (els accentuats en l’antepenúltima). S’escriuen amb accent:

  1. tots els mots esdrúixols (dòmino, contínua, potència, sol·lícita);
  2. els mots plans que no terminin en vocal, en vocal seguida de -s, en -en o en -in (domino, continua, potencia, sol·licita; màstec, trànsit);
  3. els mots aguts terminats en vocal, en vocal seguida de -s, en -en o en -in (dominó, continuà, potencià, sol·licità; mastec, transit).

Recordem que les is i les us dels diftongs decreixents no es consideren vocals a l’efecte de l’accentuació: una vocal és centre de síl·laba; així no s’accentuen els mots aguts amb un diftong en l’última síl·laba (canteu, samurai), sinó els plans (vàreu, tròlei).

L’accent agut (´) va sobre vocals tancades (e, o, i, u) i el greu (`) sobre obertes (a, e, o).

En general, els monosíl·labs s’escriuen sense accent, però s’utilitza l’accent gràfic per a distingir per escrit dos mots que en la llengua oral tenen pronúncies diferents; així accentuem certs monosíl·labs com món ‘la terra’ o ‘terminació del braç’, per diferenciar-los dels àtons mon ‘el meu’ i ma ‘la mia/meua/meva’. Paral·lelament, s’empra el mateix recurs per a distingir en l’escriptura dos monosíl·labs tònics o dos bisíl·labs que en la pronúncia es diferencien pel timbre de la vocal; així distingim, per exemple, la forma verbal fóra [forɐ] de l’adverbi fora [fɔrɐ].

En resum, en català l’accent té una doble funció:

  1. marcar la síl·laba tònica del mot, i
  2. indicar el timbre de la vocal.

Finalment, cal recordar que en els mots composts es manté l’accent escrit dels components: adéu-siau, còmodament, pèl-ras, &c.

Com que aquesta normativa fabriana pot interferir amb altres normatives aplicades a altres llengües amb què la catalana conviu en el territori on és pròpia, la compararem amb altres dues normatives que tenen caràcter oficial en una part considerable del nostre país. La normativa que s’aplica al llenguadocià i al gascó, que inclou l’aranès, és bàsicament la mateixa que hem explicat; la diferència principal és que s’inverteixen les funcions de l’accent: mentre que en català la funció principal de l’accent gràfic és marcar la síl·laba tònica, en occità ho és indicar el timbre de la vocal; per tant, s’accentuen totes les es i les os obertes (bèl, castèl, còs, mièg, mòstra, sòu, tèbi). Això vol dir que l’accentuació dels monosíl·labs no és un fet excepcional, com en català; i, en la funció diacrítica, sovint s’inverteix l’elecció del terme marcat, ja que la norma catalana prefereix marcar la vocal tancada (cf. en llenguadocià jòc/joc, en català joc/jóc).

Una altra particularitat afecta la regla d’accentuació de mots plans i aguts terminats per -n. No s’accentuen els plans quan es tracta de terceres persones del plural dels verbs (parlan), sinó els aguts (parlaràn); en canvi, fora de la morfologia verbal no porten accent els aguts terminats per -n (camin).

Un darrer apunt sobre el llenguadocià i el gascó. Són possibles les mateixes combinacions dels dos accents, agut i greu, amb les cinc vocals que hem assenyalat per al català, però demés també és possible la lletra a amb accent agut (á), que indica que es pronuncia [o].

Pel que fa a la normativa aplicada a l’espanyol, abans anomenat castellà, cal saber que de les dues funcions que hem esmentat per a les llengües d’oc, només en val una, ja que solament té cinc vocals. Innecessària la marca del timbre, hom usa l’accent agut sobre totes les vocals. Ara bé, l’accent té encomanada en espanyol una funció que les llengües d’oc atribueixen al trema o dièresi: indicar que una i o una u no forma diftong amb la vocal veïna (per exemple, vaina, però bilbaína; cf. en català beina, però veïna).

Quant a les terminacions que determinen l’accentuació de mots plans i aguts, l’expressió és més simple que en català (terminacions en vocal, -n o -s), però això implica algunes diferències amb relació a la norma que apliquem en català: per exemple, cantarán o algún s’accentuen (cf. en la nostra llengua, cantaran i algun, sense accent), i també samuráis (cf. en català samurais).

Però allò que més pot desorientar és el que hom considera diftong. En espanyol es considera diftong tota vocal tancada (i o u) en contacte amb qualsevol vocal; per tant, no s’accentuen els monosíl·labs com fue o dio, però cal marcar amb un accent la i o la u centre de síl·laba seguida de vocal (día, rúa). Paral·lelament, no es consideren esdrúixols sinó plans mots com potencia o continua (en català potència i contínua), i per tant quan la i o la u sigui tònica caldrà posar-li accent (encía, continúa). Demés la hac no val a l’hora de marcar el canvi de síl·laba; així cal accentuar totes les is i les us tòniques precedides o seguides d’hac intercalada (mohíno, búho). Amb vista a l’accentuació gràfica, es consideren vocals tots els formants de diftongs i triftongs, així cal accentuar els mots aguts amb algun d’aquests en la síl·laba tònica (p. ex. samurái, interviú; cf. en català samurai, interviu).





Compondre o composar?

17 04 2010

Composar, v. tr., significa “imposar arbitràriament (a algú) una contribució, una multa, etc.” o “captenir-se (amb algú) fent-lo anar dret, imposant-li la nostra voluntat, fent-li creure el que volem”, mentre que compondre, v. tr., vol dir “formar (un tot) reunint o combinant elements, parts, ingredients, diversos” o “diversos elements reunits o combinats, formar, constituir, (un tot)”; és a dir que, en general, composem algú, però componem alguna cosa.

Exemples de composar:

Una provisió o gràcia de quatre mília e cinc-cents ducats sobre los béns dels composats e condemnats per germania.

Fent-los pagar certa quantitat…, composant d’esta manera els traginers i passatgers.

Exemples de compondre:

Compondre una medecina de diverses substàncies.

Compondre un poema.

Un músic que executa però no compon.

Els ossos que componen l’esquelet.

Les persones que componen el jurat s’han retirat per deliberar.

Una biblioteca composta de llibres nous.